En aquest primer registre m’he fixat en diferents situacions del meu entorn on apareixen límits i fronteres entre espais. Moltes vegades són elements quotidians que regulen el pas i que marquen qui pot entrar, sortir o travessar un lloc. Aquests límits poden ser físics, però també es perceben a través de l’ús de l’espai i del moviment de les persones.

També m’interessava observar com aquests moments de pas o d’espera formen part de la nostra experiència diària de la ciutat. En alguns casos el límit és molt evident, mentre que en altres és més subtil o només es percep parcialment.

El registre sonor complementa aquesta observació mostrant com l’ambient d’un espai pot canviar segons la presència de persones, passant d’un context més silenciós a un altre amb més activitat.

Enllaç drive: https://drive.google.com/drive/folders/1D8AL8eKaXEHQRwnDt2YqYVyqn1biUYDl?usp=sharing

En aquest primer registre, he volgut posar el focus en la convivència entre l’entorn urbà, la muntanya i el mar, analitzant-los com a espais que, tot i estar separats per fronteres físiques evidents, s’uneixen a través d’un element comú: el cel. Les imatges que us mostro són de la meva ciutat; Santa Coloma de Gramenet. Una de les fotos des del mirador del meu institut i les altres estretes des del terrat de casa meva.

 Liliana Kremer (2018) defineix com a fronteres que actuen simultàniament com a “barreres i com a ponts”. L’entorn urbà ens podria evocar a pensar en estrés, rigidesa, avorriment, etc. però em sembla curiós com l’envoltura del cel amb els diferents colors i posició dels núvols ens pot portar a sensacions totalment diferents i, alhora, desdibuixar les barreres físiques. És a dir, en aquest cas, el cel estaria actuant com a pont unint els tres entorns.

A més, les fronteres simbòliques (la llum, el moviment dels núvols, el color) canvia radicalment la nostra percepció del territori. El registre visual ens permet realitzar un anàlisi crític de com el clima i la llum condicionen el nostre estat emocional i el lligam afectiu que establim amb el lloc que habitem (Forné et al., 2026). Així, un cel clar pot predisposar a una actitud positiva, mentre que els tons grisos o rosats generen atmosferes que van des de la malenconia o tristesa fins a la calidesa o alegria.

En definitiva, aquest exercici m’ha servit per entendre que l’entorn urbà “sense decorar” pot semblar rígid, estàtic i trist, però la nostra mirada (en aquest cas enfocant-nos en la natura) té el poder de reinterpretar aquestes fronteres i crear nous significats més humans i horitzontals dels escenaris que veiem fent que ens assembin dinàmics, afables i càlids.

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta del drive per a que pogueu veure les imatges:

https://drive.google.com/drive/folders/1kjk5fgDEcW-jhB-Pcy60rwHVz_lQ84A-?usp=drive_link