Holaa!!

Us comparteixo el meu muntatge final.

Aquest procés d’aprenentatge m’ha permès fer una introspecció sobre qui soc jo a través de l’art. Ha estat un procés de reflexió, de buscar l’art en el meu dia a dia i d’intentar interpretar aquells aspectes que formen part de la nostra realitat per trobar-hi un sentit artístic, connectant amb la meva pròpia identitat. La veritat és que donar resposta a una pregunta tan complexa com “Qui soc jo?” ha estat tot un repte, però en el qual m’he pogut desfogar, expressar-me i buscar-me a mi mateixa. L’art m’ha ajudat a reflexionar, a gestionar i a identificar les meves emocions quan les paraules no podien definir la personalitat. Ha estat un procés bonic que m’ha agradat molt viure. Espero que en veure el material audiovisual que he elaborat el gaudiu igual que jo. 

Us deixo també l’enllaç al document amb la reflexió del procés:

https://drive.google.com/file/d/1s2qv7JfT2rC-mslbNqXGrTBfYxEp6_8W/view?usp=drive_link

Moltes gràcies,

Amal

Per aquests últims registres he seguit amb la mateixa dinàmica i he gravat el mateix espai en tres moments diferents. El primer vídeo és durant el matí amb sol, el segon és a l’alba i el tercer correspon a un dia en què es podia veure el fum d’un incendi des de la finestra. M’interessava observar com un mateix lloc pot canviar segons el moment i el que passa al seu voltant. Tot i tractar-se del mateix espai, la llum, l’atmosfera i els elements presents fan que la percepció sigui diferent en cada situació.

Aquests registres em serviran per ja muntar la peça final treballant la idea de transformació de l’espai i dels canvis d’ambient que apareixen.

Carpeta drive: https://drive.google.com/drive/folders/1WPPYBL2qsbVOA5szg6xFEvvO32mU8Q8_?usp=sharing

En aquest últim registre he volgut fer una mirada més general sobre tots els moments i espais que han aparegut al llarg del projecte. A través d’imatges i fragments quotidians, he intentat reflexionar sobre la importància de les petites coses que formen part del dia a dia i que sovint passen desapercebudes.

Vivim en un ritme molt accelerat, acostumats a donar importància només als grans moments, i moltes vegades costa parar-se a observar aquelles situacions simples que també formen part de la vida. Moments com compartir espais, caminar, descansar, observar el mar o simplement habitar un lloc poden semblar insignificants, però són precisament aquestes petites experiències les que construeixen la quotidianitat.

Aquest registre funciona com una síntesi dels anteriors, recuperant elements com la calma, la intimitat, els rastres humans o els espais habitats. M’interessava donar valor a aquestes imatges senzilles i intentar romantitzar moments que normalment no considerem importants.

Més que explicar una història concreta, les imatges busquen transmetre una manera de mirar el dia a dia amb més atenció i sensibilitat. A través de la llum, del temps pausat i dels petits detalls, he volgut representar aquesta idea que la vida també es troba en allò més simple i quotidià, sempre he sigut molt amant del video i la fotografía.

Amb aquest registre vull compartir el resultat d’un “experiment” que he fet recentment, el qual ha consistit a demanar a diverses persones del meu entorn que em descriguin amb tres adjectius.

 Crec que aquesta dinàmica ens convida a reflexionar sobre la importància de com emprem les paraules, com ens poden afectar, quina part de nosaltres mostrem al món i, en conseqüència, com ens perceben els altres. La tria d’aquestes paraules no és gens innofensiva, ja que un mateix adjectiu pot canviar radicalment segons el matís que se li doni. No és el mateix, per exemple, que et diguin que ets intel·ligent  a que et diguin empollona o que et diguin que ets una poruga quan potser només estàs sent prudent. Depenent de l’adjectiu escollit, ens podem imaginar dues persones completament diferents i, de la mateixa manera, la forma en què rebem aquests estímuls pot acabar condicionant directament la nostra seguretat i el nostre rendiment en qualsevol tasca. Aquest fenomen demostra la tesi de Kremer et al. (2018) sobre com el llenguatge actua com una eina per marcar diferències i demarcar i reforçar els bordes de la identitat. 

Així doncs, aquest exercici es converteix en una oportunitat per parlar de l’autoconcepte i de l’autoestima. Aquests valors, creences o perspectives que acaben afectant la nostra manera de fer i que ens condicionen el camí, les oportunitats i, en  conseqüència, els nostres èxits. Per això, hem de ser conscients de la importància d’una comunicació assertiva i sobre si és realment adequat o no que donem la nostra opinió gratuïtament. Vivim en una societat en la qual importa excessivament el que diu la resta, motiu pel qual tots hauríem de fer una mica d’introspecció abans de gosar posar un adjectiu a algú altre. En aquest punt, l’autoestima esdevé un autèntic espai de negociació, un dels “entre-lugares de las culturas” descrits per Yáñez Canal (2018), on xoquen la cultura interna del propi jo i la cultura externa del grup que ens avalua. 

A més, aquest experiment posa de manifest la dualitat de les nostres dues cares: aquella que volem mostrar, la més idònia, polida i acceptable, i aquella que ens guardem per a nosaltres mateixos, la que no ens agrada, la més imperfecta i, possiblement, la més vulnerable. Aquest desig d’ocultar les nostres debilitats ens ocasiona sovint un gran neguit, angoixa i ansietat perquè tenim por a la imperfecció en un territori social (Llorca, 2017) que ens jutja tant pel que mostrem com pel que ens veiem obligats a callar. 

Us deixo l’enllaç a la carpeta del drive per a que ho pogueu consultar

https://drive.google.com/drive/folders/1zCKYO5-5MmXT74XAn7ZIMqQm89YLUK98?usp=drive_link

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. 

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.

En aquest registre he gravat una persiana obrint i tancant ja de nit, en un moment en què gairebé no hi ha llum ni moviment. M’interessava observar com canvia l’ambient del lloc quan es fa fosc i com això modifica la percepció de l’espai.

Tot i ser un espai quotidià, durant la nit es genera una sensació diferent, més silenciosa i aturada. A través d’aquests vídeos vull continuar treballant els canvis d’ambient i la relació entre llum, soroll i espai.

Carpeta drive: https://drive.google.com/drive/folders/1rRz0P69stZobEufmCon0bdPhelEhS1PH?usp=sharing

En aquest registre he gravat una persiana obrint-se i tancant-se mentre es feia fosc. M’interessava aquest moment del dia perquè l’espai va canviant poc a poc entre la llum del dia i la nit.

La persiana també marca una separació entre dins i fora, i entre el moment en què encara hi ha activitat i quan tot es va apagant.

Aquests videos es relacionen amb l’àudio de aportat al registre 1, perquè en els dos casos hi ha un canvi gradual d’ambient i de percepció de l’espai.

Drive: https://drive.google.com/file/d/1tkefoFqQeRdUuHcn6wcema3YkeL9e6Kl/view?usp=drive_link

En aquest cinquè registre he volgut centrar-me en aquells espais quotidians que conserven rastres de presència humana tot i aparentar estar buits. Les imatges mostren moments posteriors a l’acció, espais ja utilitzats on encara es poden percebre petits detalls que evidencien que hi ha hagut vida, moviment i temps compartit.

Les fotografies se centren en objectes desplaçats, taules utilitzades, restes o petits desordres que normalment passen desapercebuts. Són elements molt simples, però que funcionen gairebé com una empremta. Encara que les persones no apareguin directament dins les imatges, la seva presència continua sent visible a través d’aquests rastres quotidians.

M’interessava especialment treballar aquesta contradicció entre absència i presència. Els espais semblen tranquils i buits, però al mateix temps es pot notar que han estat habitats fa poc. A través dels objectes, de la llum o del desordre, encara es percep la presència de les persones tot i que no apareguin directament a les imatges.

Sovint no ens parem a observar aquests petits rastres que deixem en els espais quotidians, però crec que també poden explicar moments, relacions i maneres d’habitar un lloc. M’interessava observar aquests instants posteriors amb una mirada calmada, fixant-me en detalls senzills que normalment passen desapercebuts.

La llum natural i les composicions simples reforcen aquesta sensació de calma i intimitat. Les imatges no busquen representar grans accions, sinó moments quotidians molt simples que, tot i el silenci i l’absència de persones, continuen transmetent una sensació de vida.

En aquesta proposta he volgut representar el recorregut que fa una joia des del moment en què és observada fins que acaba formant part de la persona que la tria. He creat un collage seqüencial per mostrar aquest procés de manera visual: l’aparador, la peça que crida l’atenció, l’entrada a la joieria, el moment de provar-la, la decisió i, finalment, la joia preparada dins la caixa.

A diferència d’altres registres, aquí no he volgut presentar fotografies separades, sinó construir una petita narració visual. L’aparador funciona com un primer espai d’exposició, on la llum, la composició i la manera de col·locar les peces influeixen en la mirada de qui observa. Quan la joia es veu de més a prop i després es prova, deixa de ser només un objecte exposat i passa a tenir una relació més directa amb el cos i amb la persona.

Aquesta seqüència m’ha fet reflexionar sobre com el valor d’una joia no depèn només del material o del preu, sinó també de la manera com és presentada, mirada i viscuda. A través del collage, he volgut relacionar la joieria amb l’educació artística, entenent-la com una experiència visual i simbòlica on intervenen la llum, el gest, el cos i el significat personal.

Us comparteixo un recurs que vaig elaborar amb IA (Gemini, 2026) per treballar amb els infants amb els quals faig les sessions de logopèdia les emocions sentides i les emocions expressades. M’he adonat del lligam entre el llenguatge i les emocions. Quan no les podem o no volem expressar, el nostre cos busca altres vies. Per això, vaig pensar en que seria útil treballar aquest concepte amb ells. Segueixo en la mateixa línia de mostrar-vos coses que formen part de mi, en aquest cas, el meu treball. A partir d’aquí, també he fet una reflexió (en un moment en què m’he sentit molt fràgil per haver mostrat el que sentia) sobre les emocions que m’agradaria compartir amb vosaltres. 

A vegades, habitem en l’esquerda que separa el que volem del que hem de fer. És una dualitat silenciosa on el cap dicta lleis i el cor busca excepcions. Quan el cervell busca la lògica, està buscant  el resultat exacte d’una suma, l’encaix perfecte de les peces, la seguretat del blanc o el negre i quan el cor apareix,  ens recorda la importància dels matisos. Aquest duel intern ens obliga a marcar diferències i a creuar fronteres personals, sovint havent de demarcar i reforçar els nostres propis bordes emocionals per tal de mantenir la integritat enfront de l’exterior (Kremer et al., 2018). 

Hi ha moments en què cal aturar-se perquè l’ansietat no és més que el soroll d’aquests dos gegants entrant en contradicció. El cervell ens distancia; ens fa freds, per analitzar les situacions,  protegir-nos i aixecant murs que ens condueixen a l’evitació. Per contra,  el cor ens desarma i ens connecta amb l’energia dels altres, recordant-nos que no som illes, sinó ponts. Aquesta connexió configura un paisatge sonor i un territori emocional propi, on les nostres vivències ressonen en l’espai compartit amb els altres, dotant de sentit el lloc que habitem (Llorca, 2017).

És una paradoxa constant que conviu en nosaltres. És curiós com racionalment saps que quelcom no és possible, però el cor s’aferra a aquesta probabilitat mínima  de que suceeixi el que ens agradaria. Mentre la cap ens aconsella ser reservats, el cor ens crida que l’única manera de viure els sentiments és deixant-los sortir i acceptant el risc de ser vistos.

No obstant això, sovint ens fem petits per por; ens mostrem diferents d’allò que sentim perquè la fragilitat ens aterra. Temem la reacció dels altres i, per això, caiem en les mitges veritats i dels compromisos a mig gas. En aquest silenci, ens ho guardem tot per no semblar vulnerables i deixem d’esforçar-nos a reconèixer les nostres pròpies emocions. En el procés de reconèixer-nos, ens adonem que habitem en els “entre-llocs” de la nostra cultura personal, gestionant els límits entre el que és privat i el que és públic (Kremer et al., 2018) Això, suposa un gran problema: si no les identifiquem, no les podem gestionar, i el que comença com una reserva prudent acaba convertint-se en frustració, aïllament i un malestar que ens consumeix. Aquest malestar és, sovint, el resultat d’un territori emocional desarticulat que ha perdut la seva sonoritat i harmonia amb l’entorn (Llorca, 2017). 

Ser de cap ens atorga l’avantatge de la supervivència perquè ens dóna estructura i evita el caos, però ser de cor ens atorga l’avantatge de la trascendència i de la pau interior. Quan la cap necessita aturar-se perquè el pes és excessiu, però el cor li demana que encara queda una mica més, no és una contradicció; és el nostre equilibri més pur, ja que som la suma d’allò que pensem i allò que sentim. 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. 

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta del Drive perquè ho pogueu consultar.

https://drive.google.com/drive/folders/1NXLB4bYb-6S-Tzzm8y7GLFwEIWMarcyb?usp=drive_link

En aquest registre m’he volgut centrar en observar el límit entre l’interior i l’exterior de la joieria, posant el focus no només en l’espai, sinó també en com les persones es relacionen amb aquest entorn. He intentat captar moments de pas, d’entrada o de mirada des de fora, que normalment passen desapercebuts però que formen part de l’experiència del lloc.

Per fer-ho, he fet fotografies tant des de dins com des de fora, buscant especialment els reflexos del vidre i la presència de persones. M’interessava veure com canvia la percepció segons la posició: no és el mateix estar dins que mirar des de fora. Això m’ha ajudat a analitzar aquest espai com una frontera, no només física sinó també simbòlica.

D’una banda, les imatges de l’interior mostren un espai molt cuidat, amb una il·luminació i una disposició pensades per transmetre ordre i valor. Això fa que les peces es percebin d’una manera concreta abans fins i tot de tocar-les. D’altra banda, en les imatges amb reflexos o persones es veu aquesta distància: hi ha qui mira, qui entra i qui simplement passa.

A partir d’això, he reflexionat sobre com aquest límit condiciona la relació amb l’espai. No tothom hi accedeix igual, i això fa evident una certa diferència entre les persones. M’ha fet pensar que la joieria no és només un lloc amb objectes, sinó un espai que construeix significats i també marca qui hi forma part i qui queda fora.

Una de les dificultats ha estat intentar captar aquests moments sense que fossin massa evidents o forçats, ja que moltes situacions passen molt ràpid. Tot i això, crec que m’ha ajudat a mirar l’espai d’una manera més conscient i crítica. 

https://drive.google.com/drive/folders/16uMo2ajpC7fMa0CYTPLirPcWneJ3OaY0