En aquest segon registre he volgut canviar la mirada respecte al primer i centrar-me en tot allò que no es veu a simple vista dins del món de la joieria: el treball que hi ha darrere de cada peça. Si en el primer registre em fixava més en l’espai de venda i en la relació amb el client, en aquest cas m’he apropat al procés de creació i manipulació de les joies. A través de les imatges es pot observar el nivell de detall i precisió que requereix aquest treball. Les mans, les eines i els materials passen a ser els protagonistes, demostrant que és un procés lent, tècnic i acurat que sovint queda invisible per a qui només veu el resultat final. Cada peça implica decisions, habilitats específiques i temps. Aquest registre també m’ha fet reflexionar sobre la diferència entre el que es mostra i el que queda ocult. A l’aparador veiem una peça acabada, brillant i perfecta, mentre que el procés manual que hi ha al darrere queda en segon pla. Aquesta distància genera una frontera entre el món visible, vinculat al consum, i el món invisible, on es construeix realment el valor de l’objecte. D’aquesta manera, la joieria es pot entendre no només com un producte final, sinó com un procés complex. Posar l’atenció en aquest “darrere” permet reinterpretar les peces i entendre-les més enllà del seu valor estètic.

https://drive.google.com/drive/folders/1UoytSd9yYevC3oUhFKZbAUUD3uMNbcE6?usp=drive_link

En aquest primer registre he volgut centrar-me en l’entorn del meu treball, concretament la joieria, ja que és un espai que forma part del meu dia a dia però que, tot i així, moltes vegades no observo amb prou atenció. A través de les imatges he intentat captar sobretot el contrast entre l’interior i l’exterior. Dins de la botiga tot està molt cuidat, ordenat i pensat perquè sigui visualment atractiu: la llum, la disposició de les peces i la manera com es presenten les joies. En canvi, a fora hi ha un ritme molt més ràpid, amb gent que passa constantment i que sovint no s’atura a mirar. També m’ha cridat l’atenció la relació entre les persones i les joies. En algunes imatges es veu com aquests objectes no són només decoratius, sinó que formen part de la identitat i de la manera com les persones es volen mostrar. A través dels miralls i dels detalls, es crea una mena de joc entre el que es veu i el que es projecta. D’alguna manera, aquest espai funciona com una frontera entre dos mons: un interior més controlat i estètic, i un exterior més espontani i quotidià. Amb aquest primer registre he començat a fixar-me en aquests límits i en com es poden representar a través de la imatge. Aquest espai també posa en evidència una certa frontera social, ja que no totes les persones que passen pel davant tenen el mateix accés a aquests objectes, convertint la joieria en un lloc que, més enllà de ser comercial, reflecteix diferències econòmiques i socials.

https://drive.google.com/drive/folders/1yEpgrAwdBpTW5BC2cKpEjvb-CP5CNEXn?usp=drive_link

Aquest segon registre audiovisual és una exploració de les geografies que conformen la meva identitat: el Marroc, Andalusia i Barcelona. A través d’aquests vídeos, vull recuperar la idea que  Homi Bhabha anomena l’”entre-lloc”. En el meu exemple concret, la meva identitat no pertanyeria a un lloc concret; no es estàtica, sinó que està conformada de diferents llocs que són importants per a mi. La meva història personal va més enllà de les fronteres físiques i demostra que les diferències culturals poden actuar com a ponts en comptes de com a barreres si apliquem una mirada oberta, empàtica i sentida. 

La multiculturalitat és un aspecte que admiro moltíssim i he volgut posar-ho en valor. Veiem realitats, perosnes, paisatges i formes de viure que sovint semblen oposades. Ens obliga a una reflexió crítica i a una opinió sensata, ja que ens donen l’oportunitat d’aprendre més enllà del que pensem nosaltres mateixos. Per tant, ens convida a obrir la ment i deixar enrere prejudicis per obrir la nostra ment i buscar diferents interpretacions al contrast entre les realitats.Tal com diu Bhabha (1994), el valor de la cultura no es troba en la seva essència, sinó en la seva capacitat de ser traduïda. 

Per mi, aquesta traducció, es manifesta en el valor sentimental i les emocions que et transmet cada moment captat: 

L’alegria i la fugacitat: La música transmet una vitalitat que ens connecta amb l’altre. En els clips gravats des del cotxe, s’intenta gaudir del paisatge sabent que va ràpid i que és efímer. Personalment, sempre m’ha xocat el contrast entre el ritme de vida a Europa i al Marroc. El temps allà sembla passar més lent; aprofiten cada instant i s’ho prenen de manera diferent; pensant en gaudir cada moment i si hi ha alguna cosa a fer, ja es farà…

La calidesa dels colors del cel a la tarda: Una imatge que convida a l’abraçada, al silenci i a la calidesa, recordant-nos la necessitat humana de connexió (i alhora desconnectar d’allò que ens agoixa). Però, si vols tenir un moment has de pujar a un punt alt (cosa que suposa un esforç), fora de la immersió en l’entorn urbà; que sovint té un ritme frenètic i que ens estresa. Amb la mateixa idea, el moment de la pluja en què busques refugi també l’observava des del meu àtic 

El moviment i la vivacitat a Santa Coloma. El carrer esdevé el màxim exponent de la vivacitat i el moviment cultural; un punt de trobada on “un munt de països” conviuen en un mateix espai. És aquí on la diferència cultural es fa sonora a través del soroll de les diferents llengües i on la distància geogràfica se suspèn: estem lluny de l’origen, però alhora a prop gràcies als vincles quotidians. Per a moltes persones, aquests carrers són l’oportunitat de reconnectar amb les seves arrels. Com diu Bhabha (1994), la cultura es renegocia en els detalls més petits: en el respir d’anar a comprar a la botiga que té “allò” del teu país, un acte que es converteix en un pont emocional cap a la llar que es va deixar enrere. Totes aquestes històries tenen un punt en comú: la valentia d’abandonar la comoditat per buscar una vida nova, construint una identitat que no és estàtica, sinó que es troba en un trànsit constant.

La natura i calma d’Andalusia: Arriba un moment emocionalment clau en els viatges que faig habitualment a l’estiu amb els meus avis: aquell en què el paisatge canvia i les oliveres comencen a dibuixar l’horitzó. Amb la presència dels cavalls, els animals i la gent treballant la terra, tot comença a veure’s més natural. Només les persones que tenim un tros de nosaltres en algun lloc, sabem que significa tornar “al nostre lloc”. Per a mi, aquest paisatge és sinònim d’estiu, alegria i descans. A diferència de la pressa constant de la ciutat, on sempre s’ha d’anar a algun lloc, en aquest entorn rural estar-hi ja és suficient. No cal buscar res més; la simple presència en aquest espai omple el buit de la distància. 

En conclusió, tot en conjunt, per mi suposa família, infància i jo mateixa. 

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta!!

https://drive.google.com/drive/folders/1kjk5fgDEcW-jhB-Pcy60rwHVz_lQ84A-?usp=drive_link