Posar paraules a aquests registres i a les reflexions que m’han anat sorgint durant el procés no està sent una tasca senzilla. Sovint, el que sentim o el que captem a través d’una càmera té una profunditat que el llenguatge limita. Tot i que a primera vista podria semblar que no hi ha un fil conductor clar entre els meus registres:  els espais físics (primer), les geografies de la identitat (segon) i el conflicte espiritual (tercer), la realitat és que tots tres formen part d’un mateix trencaclosques: la meva personalitat.

En aquest tercer registre comparteixo amb vosaltres una de les reflexions que cada cop ocupa més temps en la meva ment. Recupero la idea de les dues cultures que formen part de mi. Coincidint amb la Setmana Santa, vull aprofundir una miqueta més i parlar sobre la religió. 

M’he plantejat molt sempre la meva fe i he sentit curiositat per saber quin és el refugi que busquen les persones en els mals moments. Sembla que ens ajuda a donar una explicació de la nostra realitat, així com per guiar les nostres actuacions i ensenyar allò que se’ns premiarà o que se’ns castigarà. 

Tot i que no sempre ho he pogut compartir, entenc l’emoció i la devoció amb la qual es viu la religió. És innegable la bellesa dels cants com l’Adhan marroquí que crida a l’oració, la solemnitat d’una surah del Coran, el respecte que traslladen els temples religiosos, la potència de les sevillanes dedicades als sants i la força de la banda de música i els aplaudiments que acompanyen la processió. Admiro ambdues perquè visc propera a una simbiosi cultural en la qual s’entrellacen espais simbòlics en una mateixa persona (jo) (Kremer et al. 2018).

Moltes de les que us he enregistrat formen part de moments íntims en què cadascú espera un perdó pels seus errors, manifesta els seus neguits i demana que els seus desitjos siguin acomplerts. Com alhora les persones poden experimentar calma, silenci, emoció, esperança, alleujament o desesperació. 

Sembla que la religió és una estructura invisible, però que moltes persones tenen present en el seu dia a dia. Tant és així que serveix de guia per determinar quines són les accions que es poden premiar o castigar. Tot sembla estar escrit, no es pot canviar i no es pot qüestionar. És a dir, es tracta d’unes fronteres religioses imposades  (Kremer et al. 2018). És en aquest punt on neix el meu conflicte intern sobre el que és pecat i el que no ho és, perquè si ens guiem per les intencions de fer-ho tot bé, vull creure que aquestes creences poden conviure i que no ens poden posar distància. Em sembla que és un conflicte que neix des del neguit de voler encaixar en els límits delimitats per les fronteres religioses (Kremer et al. 2018). Al final, ens dediquem a posar etiquetes, però em sembla que totes les religions busquen formar “la bona persona”, potser sense tenir en compte les seves imperfeccions i, per tant, sense ajudar a l’aprenentatge i la gestió dels dilemes que ens van sorgint. Em sembla que des de la por aquest guiatge és molt menys efectiu que si es fes des de l’amor, tot i que també és  veritat que no sóc ningú per jutjar la visió o la devoció dels altres, perquè si una cosa té aquest tema, és la subjectivitat. Per tant, no hi ha una resposta correcta (Kremer et al. 2018). 

És per això que m’he plantejat també: hauria de ser la religió un impediment per a que dues persones que s’estimen puguin construir un camí comú? Doncs la meva història és que em dic Amal, que significa esperança en àrab, i és precisament a la Verge de l’Esperança a qui la meva mare va resar perquè tot anés bé amb mi. El meu propi nom és el pont que va unir aquests dos mons i em nega a acceptar que la fe hagi de ser un mur entre aquells que s’estimen tot i que tinguin creences diferents. És a dir, més que llocs tensos i tancats, hauríem de percebre les ànimes com un punt de trobada, pas i unió (Kremer et al. 2018). 

Us deixo l’enllaç per a que pugueu veure els àudios: https://drive.google.com/drive/folders/1_sa1x49bqwHswjx7PiVZZQKHn99I9Swr?usp=drive_link

Aquest segon registre audiovisual és una exploració de les geografies que conformen la meva identitat: el Marroc, Andalusia i Barcelona. A través d’aquests vídeos, vull recuperar la idea que  Homi Bhabha anomena l’”entre-lloc”. En el meu exemple concret, la meva identitat no pertanyeria a un lloc concret; no es estàtica, sinó que està conformada de diferents llocs que són importants per a mi. La meva història personal va més enllà de les fronteres físiques i demostra que les diferències culturals poden actuar com a ponts en comptes de com a barreres si apliquem una mirada oberta, empàtica i sentida. 

La multiculturalitat és un aspecte que admiro moltíssim i he volgut posar-ho en valor. Veiem realitats, perosnes, paisatges i formes de viure que sovint semblen oposades. Ens obliga a una reflexió crítica i a una opinió sensata, ja que ens donen l’oportunitat d’aprendre més enllà del que pensem nosaltres mateixos. Per tant, ens convida a obrir la ment i deixar enrere prejudicis per obrir la nostra ment i buscar diferents interpretacions al contrast entre les realitats.Tal com diu Bhabha (1994), el valor de la cultura no es troba en la seva essència, sinó en la seva capacitat de ser traduïda. 

Per mi, aquesta traducció, es manifesta en el valor sentimental i les emocions que et transmet cada moment captat: 

L’alegria i la fugacitat: La música transmet una vitalitat que ens connecta amb l’altre. En els clips gravats des del cotxe, s’intenta gaudir del paisatge sabent que va ràpid i que és efímer. Personalment, sempre m’ha xocat el contrast entre el ritme de vida a Europa i al Marroc. El temps allà sembla passar més lent; aprofiten cada instant i s’ho prenen de manera diferent; pensant en gaudir cada moment i si hi ha alguna cosa a fer, ja es farà…

La calidesa dels colors del cel a la tarda: Una imatge que convida a l’abraçada, al silenci i a la calidesa, recordant-nos la necessitat humana de connexió (i alhora desconnectar d’allò que ens agoixa). Però, si vols tenir un moment has de pujar a un punt alt (cosa que suposa un esforç), fora de la immersió en l’entorn urbà; que sovint té un ritme frenètic i que ens estresa. Amb la mateixa idea, el moment de la pluja en què busques refugi també l’observava des del meu àtic 

El moviment i la vivacitat a Santa Coloma. El carrer esdevé el màxim exponent de la vivacitat i el moviment cultural; un punt de trobada on “un munt de països” conviuen en un mateix espai. És aquí on la diferència cultural es fa sonora a través del soroll de les diferents llengües i on la distància geogràfica se suspèn: estem lluny de l’origen, però alhora a prop gràcies als vincles quotidians. Per a moltes persones, aquests carrers són l’oportunitat de reconnectar amb les seves arrels. Com diu Bhabha (1994), la cultura es renegocia en els detalls més petits: en el respir d’anar a comprar a la botiga que té “allò” del teu país, un acte que es converteix en un pont emocional cap a la llar que es va deixar enrere. Totes aquestes històries tenen un punt en comú: la valentia d’abandonar la comoditat per buscar una vida nova, construint una identitat que no és estàtica, sinó que es troba en un trànsit constant.

La natura i calma d’Andalusia: Arriba un moment emocionalment clau en els viatges que faig habitualment a l’estiu amb els meus avis: aquell en què el paisatge canvia i les oliveres comencen a dibuixar l’horitzó. Amb la presència dels cavalls, els animals i la gent treballant la terra, tot comença a veure’s més natural. Només les persones que tenim un tros de nosaltres en algun lloc, sabem que significa tornar “al nostre lloc”. Per a mi, aquest paisatge és sinònim d’estiu, alegria i descans. A diferència de la pressa constant de la ciutat, on sempre s’ha d’anar a algun lloc, en aquest entorn rural estar-hi ja és suficient. No cal buscar res més; la simple presència en aquest espai omple el buit de la distància. 

En conclusió, tot en conjunt, per mi suposa família, infància i jo mateixa. 

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta!!

https://drive.google.com/drive/folders/1kjk5fgDEcW-jhB-Pcy60rwHVz_lQ84A-?usp=drive_link

En aquest primer registre, he volgut posar el focus en la convivència entre l’entorn urbà, la muntanya i el mar, analitzant-los com a espais que, tot i estar separats per fronteres físiques evidents, s’uneixen a través d’un element comú: el cel. Les imatges que us mostro són de la meva ciutat; Santa Coloma de Gramenet. Una de les fotos des del mirador del meu institut i les altres estretes des del terrat de casa meva.

 Liliana Kremer (2018) defineix com a fronteres que actuen simultàniament com a “barreres i com a ponts”. L’entorn urbà ens podria evocar a pensar en estrés, rigidesa, avorriment, etc. però em sembla curiós com l’envoltura del cel amb els diferents colors i posició dels núvols ens pot portar a sensacions totalment diferents i, alhora, desdibuixar les barreres físiques. És a dir, en aquest cas, el cel estaria actuant com a pont unint els tres entorns.

A més, les fronteres simbòliques (la llum, el moviment dels núvols, el color) canvia radicalment la nostra percepció del territori. El registre visual ens permet realitzar un anàlisi crític de com el clima i la llum condicionen el nostre estat emocional i el lligam afectiu que establim amb el lloc que habitem (Forné et al., 2026). Així, un cel clar pot predisposar a una actitud positiva, mentre que els tons grisos o rosats generen atmosferes que van des de la malenconia o tristesa fins a la calidesa o alegria.

En definitiva, aquest exercici m’ha servit per entendre que l’entorn urbà “sense decorar” pot semblar rígid, estàtic i trist, però la nostra mirada (en aquest cas enfocant-nos en la natura) té el poder de reinterpretar aquestes fronteres i crear nous significats més humans i horitzontals dels escenaris que veiem fent que ens assembin dinàmics, afables i càlids.

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta del drive per a que pogueu veure les imatges:

https://drive.google.com/drive/folders/1kjk5fgDEcW-jhB-Pcy60rwHVz_lQ84A-?usp=drive_link

Sempre havia pensat que les arts no eren per a mi. El missatge que havia rebut durant molt de temps era que no tenia prou destresa per fer determinades activitats artístiques. Fins i tot m’havien arribat a dir que “potser era millor que em dediqués a estudiar” o que era bona pensant les idees creatives “però no excecutant-les”. Aquestes paraules, repetides al llarg dels anys, van generar en mi certa angoixa i inseguretat, de fet, es van reflectir en els meus resultats acadèmics, que en les arts, eren significativament pitjors. Em considerava una persona arrítmica, amb poca oïda musical; amb poca paciència per fer manualitats, etc. Tot plegat em va fer dubtar moltes vegades de les meves capacitats i, fins i tot, em va generar inquietuds quan vaig decidir plantejar-me estudiar el grau d’Educació Primària.

Amb el temps, però, la meva relació amb les arts va començar a transformar-se. Em vaig graduar en Logopèdia i,  durant el grau i en la pràctica professional, vaig descobrir que la creativitat era una eina essencial en la meva feina i que tenia potencial per desenvolupar-la. Quan vaig començar a treballant amb infants (molts d’ells amb necessitats educatives especials importants) vaig començar a crear materials propis i a buscar maneres diferents de tractar les dificultats d’aprenentatge que els resultessin motivadores. Sense adonar-me’n, vaig començar a utilitzar recursos que abans m’havien fet por: música, moviment, joc simbòlic, dibuix, teatre, pintura, fotografia, etc.

Vaig decidir canviar el xip. Ja no em preguntava constantment si ho feia bé o malament. Simplement volia transmetre als infants que aprendre també pot ser gaudir. Posar música i ballar per treballar vocabulari o prosòdia, utilitzar el role playing per anticipar situacions comunicatives que els agoixa, dibuixar per expressar emocions que no sempre poden verbalitzar, o aprofitar les estones de pintura per a que facin demandes i treballar l’expressió oral … tot això s’ha convertit en una part natural del meu treball. Aquesta combinació de recursos genera un entorn contextualitzat, proper, natural i ple de significat, vinculat sovint a records, a experiències quotidianes i a persones que els infants estimen.

Els resultats que observo en el procés d’aprenentatge dels infants són molt positius. Les activitats artístiques es converteixen en una via per treballar diferents dimensions del llenguatge i la parla: la comprensió, l’expressió, la prosòdia, la comunicació emocional, la interacció social, etc. Quan veig aquests progressos, em sento profundament satisfeta. He entès que potser la qüestió no és tant com ho fas, sinó com et fa sentir i què genera en els altres.

De fet, les arts sempre han estat presents en la meva vida, encara que durant molt de temps no ho reconegués. M’agrada assistir a concerts, escriure, fer fotografies o dibuixar flors. Són activitats que formen part del meu temps lliure i que gaudeixo moltíssim. Les arts ens acompanyen en moments importants, tenyeixen d’emocions molts instants de la nostra vida i ens ajuden a crear records i vincles amb les persones que ens envolten. També ens permeten comunicar-nos d’una manera diferent, més sensible i més profunda.

En aquest sentit,  crec que he sabut trobar en les arts un potencial educatiu extraordinari per desenvolupar habilitats cognitives, perceptives, motrius de manera activa… a través d’una pedagogia invisible en què es duen a terme aprenentatges de manera implícita, flexible i gairebé inconscient, sovint guiats pels adults del seu entorn i que es pot donar en els diferents àmbits en què es mouen els nostres infants. 

En conclusió, les arts deixen demostren ser més que un entreteniment és un recurs educatiu valuós que pot afavorir el desenvolupament integral dels infants. I, en el meu cas, també ha estat una manera de reconciliar-me amb les arts, redescobrir-les i integrar-les en la meva vida personal i professional d’una forma plena i significativa.