En aquesta proposta he volgut representar el recorregut que fa una joia des del moment en què és observada fins que acaba formant part de la persona que la tria. He creat un collage seqüencial per mostrar aquest procés de manera visual: l’aparador, la peça que crida l’atenció, l’entrada a la joieria, el moment de provar-la, la decisió i, finalment, la joia preparada dins la caixa.

A diferència d’altres registres, aquí no he volgut presentar fotografies separades, sinó construir una petita narració visual. L’aparador funciona com un primer espai d’exposició, on la llum, la composició i la manera de col·locar les peces influeixen en la mirada de qui observa. Quan la joia es veu de més a prop i després es prova, deixa de ser només un objecte exposat i passa a tenir una relació més directa amb el cos i amb la persona.

Aquesta seqüència m’ha fet reflexionar sobre com el valor d’una joia no depèn només del material o del preu, sinó també de la manera com és presentada, mirada i viscuda. A través del collage, he volgut relacionar la joieria amb l’educació artística, entenent-la com una experiència visual i simbòlica on intervenen la llum, el gest, el cos i el significat personal.

Us comparteixo un recurs que vaig elaborar amb IA (Gemini, 2026) per treballar amb els infants amb els quals faig les sessions de logopèdia les emocions sentides i les emocions expressades. M’he adonat del lligam entre el llenguatge i les emocions. Quan no les podem o no volem expressar, el nostre cos busca altres vies. Per això, vaig pensar en que seria útil treballar aquest concepte amb ells. Segueixo en la mateixa línia de mostrar-vos coses que formen part de mi, en aquest cas, el meu treball. A partir d’aquí, també he fet una reflexió (en un moment en què m’he sentit molt fràgil per haver mostrat el que sentia) sobre les emocions que m’agradaria compartir amb vosaltres. 

A vegades, habitem en l’esquerda que separa el que volem del que hem de fer. És una dualitat silenciosa on el cap dicta lleis i el cor busca excepcions. Quan el cervell busca la lògica, està buscant  el resultat exacte d’una suma, l’encaix perfecte de les peces, la seguretat del blanc o el negre i quan el cor apareix,  ens recorda la importància dels matisos. Aquest duel intern ens obliga a marcar diferències i a creuar fronteres personals, sovint havent de demarcar i reforçar els nostres propis bordes emocionals per tal de mantenir la integritat enfront de l’exterior (Kremer et al., 2018). 

Hi ha moments en què cal aturar-se perquè l’ansietat no és més que el soroll d’aquests dos gegants entrant en contradicció. El cervell ens distancia; ens fa freds, per analitzar les situacions,  protegir-nos i aixecant murs que ens condueixen a l’evitació. Per contra,  el cor ens desarma i ens connecta amb l’energia dels altres, recordant-nos que no som illes, sinó ponts. Aquesta connexió configura un paisatge sonor i un territori emocional propi, on les nostres vivències ressonen en l’espai compartit amb els altres, dotant de sentit el lloc que habitem (Llorca, 2017).

És una paradoxa constant que conviu en nosaltres. És curiós com racionalment saps que quelcom no és possible, però el cor s’aferra a aquesta probabilitat mínima  de que suceeixi el que ens agradaria. Mentre la cap ens aconsella ser reservats, el cor ens crida que l’única manera de viure els sentiments és deixant-los sortir i acceptant el risc de ser vistos.

No obstant això, sovint ens fem petits per por; ens mostrem diferents d’allò que sentim perquè la fragilitat ens aterra. Temem la reacció dels altres i, per això, caiem en les mitges veritats i dels compromisos a mig gas. En aquest silenci, ens ho guardem tot per no semblar vulnerables i deixem d’esforçar-nos a reconèixer les nostres pròpies emocions. En el procés de reconèixer-nos, ens adonem que habitem en els “entre-llocs” de la nostra cultura personal, gestionant els límits entre el que és privat i el que és públic (Kremer et al., 2018) Això, suposa un gran problema: si no les identifiquem, no les podem gestionar, i el que comença com una reserva prudent acaba convertint-se en frustració, aïllament i un malestar que ens consumeix. Aquest malestar és, sovint, el resultat d’un territori emocional desarticulat que ha perdut la seva sonoritat i harmonia amb l’entorn (Llorca, 2017). 

Ser de cap ens atorga l’avantatge de la supervivència perquè ens dóna estructura i evita el caos, però ser de cor ens atorga l’avantatge de la trascendència i de la pau interior. Quan la cap necessita aturar-se perquè el pes és excessiu, però el cor li demana que encara queda una mica més, no és una contradicció; és el nostre equilibri més pur, ja que som la suma d’allò que pensem i allò que sentim. 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. 

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta del Drive perquè ho pogueu consultar.

https://drive.google.com/drive/folders/1NXLB4bYb-6S-Tzzm8y7GLFwEIWMarcyb?usp=drive_link

En aquest registre m’he volgut centrar en observar el límit entre l’interior i l’exterior de la joieria, posant el focus no només en l’espai, sinó també en com les persones es relacionen amb aquest entorn. He intentat captar moments de pas, d’entrada o de mirada des de fora, que normalment passen desapercebuts però que formen part de l’experiència del lloc.

Per fer-ho, he fet fotografies tant des de dins com des de fora, buscant especialment els reflexos del vidre i la presència de persones. M’interessava veure com canvia la percepció segons la posició: no és el mateix estar dins que mirar des de fora. Això m’ha ajudat a analitzar aquest espai com una frontera, no només física sinó també simbòlica.

D’una banda, les imatges de l’interior mostren un espai molt cuidat, amb una il·luminació i una disposició pensades per transmetre ordre i valor. Això fa que les peces es percebin d’una manera concreta abans fins i tot de tocar-les. D’altra banda, en les imatges amb reflexos o persones es veu aquesta distància: hi ha qui mira, qui entra i qui simplement passa.

A partir d’això, he reflexionat sobre com aquest límit condiciona la relació amb l’espai. No tothom hi accedeix igual, i això fa evident una certa diferència entre les persones. M’ha fet pensar que la joieria no és només un lloc amb objectes, sinó un espai que construeix significats i també marca qui hi forma part i qui queda fora.

Una de les dificultats ha estat intentar captar aquests moments sense que fossin massa evidents o forçats, ja que moltes situacions passen molt ràpid. Tot i això, crec que m’ha ajudat a mirar l’espai d’una manera més conscient i crítica. 

https://drive.google.com/drive/folders/16uMo2ajpC7fMa0CYTPLirPcWneJ3OaY0

En aquest quart registre he volgut centrar-me en la sensació de calma a través del paisatge, utilitzant el mar com a element principal. A diferència dels registres anteriors, aquí el focus no recau tant en l’acció o el cos, sinó en l’experiència que es genera a partir de la imatge i el so.

Els vídeos mostren escenes senzilles del mar en calma, amb moviments suaus i repetitius de l’aigua. Són plans tranquils, sense grans canvis, que conviden a aturar-se i observar.

El so té un paper important, ja que el soroll de les onades reforça aquesta sensació de pausa.

En un context on sovint vivim amb pressa, aquests moments de calma es tornen necessaris però no sempre fàcils de trobar. El mar, en aquest cas, es converteix en un espai on desconnectar del ritme diari i reconnectar amb una sensació més pausada.

Aquest registre busca, més que explicar, fer sentir aquesta calma a través de la repetició, el temps i el so.

Hola!! Us comparteixo el meu quart registre del projecte transversal. 

Aquest ha estat, sense dubte, el registre més difícil de plantejar, un el que he demanat ajuda perquè no trobava la manera de traslladar el que volia al paper. Per un instant, els monstres del passat i aquelles veus que em repetien que les arts no eren per mi em rondaven al cap. He dedicat molt de temps preguntant-me si estaria bé o malament, fins que finalment he recordat el que jo mateixa vaig escriure al meu relat: la decisió de fer un canvi de xip i gaudir de les arts sense la pressió de la perfecció. Així, he agafat unes imatges i esborranys que una amiga arquitecta de Granada va compartir amb mi i els he calcat i adaptat, transformant la por en un homenatge a la nostra amistat. 

És curiós perquè, de vegades, em pregunto per què m’agrada tant el sud, i he arribat a la conclusió que no és només la ciutat en si el que m’enamora, sinó que admiro la versió de mi mateixa que sóc quan estic allà: plenament feliç amb les coses més petites i senzilles. Em sento molt acollida tot i que no he nascut allà. Em sento integrada en aquest “entre-lloc” cultural on, com suggereixen Kremer et al. (2018), les fronteres no són només límits, sinó espais de trobada on podem marcar diferències i, alhora, reforçar els vincles que ens defineixen.

A través de les imatges que us comparteixo, us convido a fer una de les coses que més m’agrada: passejar. Sempre que em presento als infants amb els quals treballo els confesso que m’encanta caminar, passejar i, em dona igual per on. Passejar per Granada és escoltar la seva vibració, observar cada detall, distreure’s en pensaments profunds i reflexionar sobre tot allò que ens angoixa. És, en definitiva, el plaer de passar una estona amb la persona que més hauríem d’estimar i amb la que compartim cada segon de l’existència: nosaltres mateixos. Com assenyala Llorca (2017), el territori no s’entén només per la vista, sinó per l’experiència sensorial i els sons que configuren la identitat d’un lloc. 

Granada és una ciutat de contrastos on la vibració cosmopolita conviu amb un ambient bohemi que convida a deixar-se portar. Per a mi, és una barreja de cultures en la qual em veig reflectida i el punt de trobada amb persones que estimo moltíssim. Sé que, malgrat la distància, el temps o el silenci, quan torni a recórrer els seus carrers amb ells i elles tot seguirà igual. Les abraçades seguiran sent fortes, els moments divertits tornaran a florir i Granada seguirà sent  un dels meus llocs preferits,  un dels meus refugis on sento que tot encaixa. 

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta perquè els pugueu consultar.

https://drive.google.com/drive/folders/1EzvBJYW602gF239xf7tQ6blskJ0iuVGy?usp=sharing

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., Campos-Flores, L. i Segura, G. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. 

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59. https://doi.org/10.4067/S0718-83582017000100009

A partir dels registres que he fet, vull treballar la idea de límit i pas entre espais. La meva proposta és fer una peça audiovisual combinant vídeos de portes que s’obren i es tanquen amb l’àudio dels diferents ambients (silenci, gent i encara més gent).

L’objectiu és mostrar com els accessos regulen el moviment i com canvia la percepció d’un espai quan es travessa un límit.

Encara no és el resultat final, però la idea és muntar aquests elements per crear una seqüència que representi aquest pas entre espais.

També adjunto un esquema visual de la idea de muntatge.

Link carpeta del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1Y2WxBWP1odYFly5aUZ2InhZ-luuvL45X?usp=sharing

En aquesta proposta he volgut centrar-me en una experiència real del meu dia a dia a la joieria on treballo, posant el focus no només en les peces, sinó en tot el que les envolta. A través de les imatges es pot observar tant l’espai de la botiga com el moment en què les joies es posen en contacte amb les persones.

D’una banda, les fotografies de l’interior i de la façana mostren un espai cuidat, elegant i pensat per transmetre una idea de valor i exclusivitat. No és només un lloc de venda, sinó un entorn construït perquè l’experiència sigui especial. L’ambient, la il·luminació i la disposició de les peces influeixen en la manera com les persones perceben les joies abans fins i tot de provar-les.

D’altra banda, les imatges dels anells a la mà mostren el moment en què l’objecte deixa de ser només un producte i passa a tenir un significat personal. Cada persona el mira diferent, s’imagina en quina situació el portaria i li dona un valor que va més enllà del material. Tot i això, la imatge on apareix el preu fa visible una altra realitat: no totes les persones poden accedir a aquests objectes, i això també forma part del seu significat.

Aquesta combinació d’imatges m’ha fet reflexionar sobre com la joieria es construeix entre el que es veu i el que representa: desig, identitat, estatus i també límits. Al final, una mateixa peça pot ser alhora un objecte estètic i un símbol carregat de significat segons qui la miri. Potser la pregunta no és només què és una joia, sinó què diu de nosaltres i del món en què vivim.

https://drive.google.com/drive/folders/1jpKR4zgNADE8UCreO8sHzezaIitP8MPa?usp=drive_link

Hola companyes. Som el grup J i us deixem el nostre recull d’experiències.

Posar paraules a aquests registres i a les reflexions que m’han anat sorgint durant el procés no està sent una tasca senzilla. Sovint, el que sentim o el que captem a través d’una càmera té una profunditat que el llenguatge limita. Tot i que a primera vista podria semblar que no hi ha un fil conductor clar entre els meus registres:  els espais físics (primer), les geografies de la identitat (segon) i el conflicte espiritual (tercer), la realitat és que tots tres formen part d’un mateix trencaclosques: la meva personalitat.

En aquest tercer registre comparteixo amb vosaltres una de les reflexions que cada cop ocupa més temps en la meva ment. Recupero la idea de les dues cultures que formen part de mi. Coincidint amb la Setmana Santa, vull aprofundir una miqueta més i parlar sobre la religió. 

M’he plantejat molt sempre la meva fe i he sentit curiositat per saber quin és el refugi que busquen les persones en els mals moments. Sembla que ens ajuda a donar una explicació de la nostra realitat, així com per guiar les nostres actuacions i ensenyar allò que se’ns premiarà o que se’ns castigarà. 

Tot i que no sempre ho he pogut compartir, entenc l’emoció i la devoció amb la qual es viu la religió. És innegable la bellesa dels cants com l’Adhan marroquí que crida a l’oració, la solemnitat d’una surah del Coran, el respecte que traslladen els temples religiosos, la potència de les sevillanes dedicades als sants i la força de la banda de música i els aplaudiments que acompanyen la processió. Admiro ambdues perquè visc propera a una simbiosi cultural en la qual s’entrellacen espais simbòlics en una mateixa persona (jo) (Kremer et al. 2018).

Moltes de les que us he enregistrat formen part de moments íntims en què cadascú espera un perdó pels seus errors, manifesta els seus neguits i demana que els seus desitjos siguin acomplerts. Com alhora les persones poden experimentar calma, silenci, emoció, esperança, alleujament o desesperació. 

Sembla que la religió és una estructura invisible, però que moltes persones tenen present en el seu dia a dia. Tant és així que serveix de guia per determinar quines són les accions que es poden premiar o castigar. Tot sembla estar escrit, no es pot canviar i no es pot qüestionar. És a dir, es tracta d’unes fronteres religioses imposades  (Kremer et al. 2018). És en aquest punt on neix el meu conflicte intern sobre el que és pecat i el que no ho és, perquè si ens guiem per les intencions de fer-ho tot bé, vull creure que aquestes creences poden conviure i que no ens poden posar distància. Em sembla que és un conflicte que neix des del neguit de voler encaixar en els límits delimitats per les fronteres religioses (Kremer et al. 2018). Al final, ens dediquem a posar etiquetes, però em sembla que totes les religions busquen formar “la bona persona”, potser sense tenir en compte les seves imperfeccions i, per tant, sense ajudar a l’aprenentatge i la gestió dels dilemes que ens van sorgint. Em sembla que des de la por aquest guiatge és molt menys efectiu que si es fes des de l’amor, tot i que també és  veritat que no sóc ningú per jutjar la visió o la devoció dels altres, perquè si una cosa té aquest tema, és la subjectivitat. Per tant, no hi ha una resposta correcta (Kremer et al. 2018). 

És per això que m’he plantejat també: hauria de ser la religió un impediment per a que dues persones que s’estimen puguin construir un camí comú? Doncs la meva història és que em dic Amal, que significa esperança en àrab, i és precisament a la Verge de l’Esperança a qui la meva mare va resar perquè tot anés bé amb mi. El meu propi nom és el pont que va unir aquests dos mons i em nega a acceptar que la fe hagi de ser un mur entre aquells que s’estimen tot i que tinguin creences diferents. És a dir, més que llocs tensos i tancats, hauríem de percebre les ànimes com un punt de trobada, pas i unió (Kremer et al. 2018). 

Us deixo l’enllaç per a que pugueu veure els àudios: https://drive.google.com/drive/folders/1_sa1x49bqwHswjx7PiVZZQKHn99I9Swr?usp=drive_link

Registre 3. 

En aquest segon registre he volgut centrar-me en la part més íntima de la quotidianitat, fixant-me en moments com vestir-se, sortir de la dutxa o el rastre que queda després de descansar.

Són accions que formen part de la rutina diària i que sovint passen desapercebudes, però que tenen un caràcter molt personal. Són espais i moments on el cos es troba en una situació de calma, sense pressa, allunyat de la mirada externa.

Les imatges mostren fragments del cos i situacions molt properes, cosa que reforça aquesta sensació d’intimitat. No es tracta tant de l’acció en si, sinó del moment que es genera al voltant d’aquesta: un temps propi, repetitiu, però necessari.

En un context on sovint vivim amb pressa, aquests petits gestos de cura queden en segon pla i costa parar-se a valorar-los o fins i tot a romantitzar-los. Tot i això, són precisament aquests moments els que poden aportar una sensació de calma i connexió amb un mateix dins del ritme accelerat del dia a dia. Sempre m’ha agradat molt la fotografia i penso que són imatges senzilles però a la vegada boniques que m’ajuden a representar allò que vull transmetre.