En aquest quart registre he volgut centrar-me en la sensació de calma a través del paisatge, utilitzant el mar com a element principal. A diferència dels registres anteriors, aquí el focus no recau tant en l’acció o el cos, sinó en l’experiència que es genera a partir de la imatge i el so.

Els vídeos mostren escenes senzilles del mar en calma, amb moviments suaus i repetitius de l’aigua. Són plans tranquils, sense grans canvis, que conviden a aturar-se i observar.

El so té un paper important, ja que el soroll de les onades reforça aquesta sensació de pausa.

En un context on sovint vivim amb pressa, aquests moments de calma es tornen necessaris però no sempre fàcils de trobar. El mar, en aquest cas, es converteix en un espai on desconnectar del ritme diari i reconnectar amb una sensació més pausada.

Aquest registre busca, més que explicar, fer sentir aquesta calma a través de la repetició, el temps i el so.

Hola!! Us comparteixo el meu quart registre del projecte transversal. 

Aquest ha estat, sense dubte, el registre més difícil de plantejar, un el que he demanat ajuda perquè no trobava la manera de traslladar el que volia al paper. Per un instant, els monstres del passat i aquelles veus que em repetien que les arts no eren per mi em rondaven al cap. He dedicat molt de temps preguntant-me si estaria bé o malament, fins que finalment he recordat el que jo mateixa vaig escriure al meu relat: la decisió de fer un canvi de xip i gaudir de les arts sense la pressió de la perfecció. Així, he agafat unes imatges i esborranys que una amiga arquitecta de Granada va compartir amb mi i els he calcat i adaptat, transformant la por en un homenatge a la nostra amistat. 

És curiós perquè, de vegades, em pregunto per què m’agrada tant el sud, i he arribat a la conclusió que no és només la ciutat en si el que m’enamora, sinó que admiro la versió de mi mateixa que sóc quan estic allà: plenament feliç amb les coses més petites i senzilles. Em sento molt acollida tot i que no he nascut allà. Em sento integrada en aquest “entre-lloc” cultural on, com suggereixen Kremer et al. (2018), les fronteres no són només límits, sinó espais de trobada on podem marcar diferències i, alhora, reforçar els vincles que ens defineixen.

A través de les imatges que us comparteixo, us convido a fer una de les coses que més m’agrada: passejar. Sempre que em presento als infants amb els quals treballo els confesso que m’encanta caminar, passejar i, em dona igual per on. Passejar per Granada és escoltar la seva vibració, observar cada detall, distreure’s en pensaments profunds i reflexionar sobre tot allò que ens angoixa. És, en definitiva, el plaer de passar una estona amb la persona que més hauríem d’estimar i amb la que compartim cada segon de l’existència: nosaltres mateixos. Com assenyala Llorca (2017), el territori no s’entén només per la vista, sinó per l’experiència sensorial i els sons que configuren la identitat d’un lloc. 

Granada és una ciutat de contrastos on la vibració cosmopolita conviu amb un ambient bohemi que convida a deixar-se portar. Per a mi, és una barreja de cultures en la qual em veig reflectida i el punt de trobada amb persones que estimo moltíssim. Sé que, malgrat la distància, el temps o el silenci, quan torni a recórrer els seus carrers amb ells i elles tot seguirà igual. Les abraçades seguiran sent fortes, els moments divertits tornaran a florir i Granada seguirà sent  un dels meus llocs preferits,  un dels meus refugis on sento que tot encaixa. 

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta perquè els pugueu consultar.

https://drive.google.com/drive/folders/1EzvBJYW602gF239xf7tQ6blskJ0iuVGy?usp=sharing

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 

Kremer, L., Vanoli, F., Caillouette, J., Doré, C., Vatz Laaroussi, M., Yáñez Canal, C., Campos-Flores, L. i Segura, G. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. 

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59. https://doi.org/10.4067/S0718-83582017000100009

A partir dels registres que he fet, vull treballar la idea de límit i pas entre espais. La meva proposta és fer una peça audiovisual combinant vídeos de portes que s’obren i es tanquen amb l’àudio dels diferents ambients (silenci, gent i encara més gent).

L’objectiu és mostrar com els accessos regulen el moviment i com canvia la percepció d’un espai quan es travessa un límit.

Encara no és el resultat final, però la idea és muntar aquests elements per crear una seqüència que representi aquest pas entre espais.

També adjunto un esquema visual de la idea de muntatge.

Link carpeta del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1Y2WxBWP1odYFly5aUZ2InhZ-luuvL45X?usp=sharing

En aquesta proposta he volgut centrar-me en una experiència real del meu dia a dia a la joieria on treballo, posant el focus no només en les peces, sinó en tot el que les envolta. A través de les imatges es pot observar tant l’espai de la botiga com el moment en què les joies es posen en contacte amb les persones.

D’una banda, les fotografies de l’interior i de la façana mostren un espai cuidat, elegant i pensat per transmetre una idea de valor i exclusivitat. No és només un lloc de venda, sinó un entorn construït perquè l’experiència sigui especial. L’ambient, la il·luminació i la disposició de les peces influeixen en la manera com les persones perceben les joies abans fins i tot de provar-les.

D’altra banda, les imatges dels anells a la mà mostren el moment en què l’objecte deixa de ser només un producte i passa a tenir un significat personal. Cada persona el mira diferent, s’imagina en quina situació el portaria i li dona un valor que va més enllà del material. Tot i això, la imatge on apareix el preu fa visible una altra realitat: no totes les persones poden accedir a aquests objectes, i això també forma part del seu significat.

Aquesta combinació d’imatges m’ha fet reflexionar sobre com la joieria es construeix entre el que es veu i el que representa: desig, identitat, estatus i també límits. Al final, una mateixa peça pot ser alhora un objecte estètic i un símbol carregat de significat segons qui la miri. Potser la pregunta no és només què és una joia, sinó què diu de nosaltres i del món en què vivim.

https://drive.google.com/drive/folders/1jpKR4zgNADE8UCreO8sHzezaIitP8MPa?usp=drive_link

Hola companyes. Som el grup J i us deixem el nostre recull d’experiències.

Posar paraules a aquests registres i a les reflexions que m’han anat sorgint durant el procés no està sent una tasca senzilla. Sovint, el que sentim o el que captem a través d’una càmera té una profunditat que el llenguatge limita. Tot i que a primera vista podria semblar que no hi ha un fil conductor clar entre els meus registres:  els espais físics (primer), les geografies de la identitat (segon) i el conflicte espiritual (tercer), la realitat és que tots tres formen part d’un mateix trencaclosques: la meva personalitat.

En aquest tercer registre comparteixo amb vosaltres una de les reflexions que cada cop ocupa més temps en la meva ment. Recupero la idea de les dues cultures que formen part de mi. Coincidint amb la Setmana Santa, vull aprofundir una miqueta més i parlar sobre la religió. 

M’he plantejat molt sempre la meva fe i he sentit curiositat per saber quin és el refugi que busquen les persones en els mals moments. Sembla que ens ajuda a donar una explicació de la nostra realitat, així com per guiar les nostres actuacions i ensenyar allò que se’ns premiarà o que se’ns castigarà. 

Tot i que no sempre ho he pogut compartir, entenc l’emoció i la devoció amb la qual es viu la religió. És innegable la bellesa dels cants com l’Adhan marroquí que crida a l’oració, la solemnitat d’una surah del Coran, el respecte que traslladen els temples religiosos, la potència de les sevillanes dedicades als sants i la força de la banda de música i els aplaudiments que acompanyen la processió. Admiro ambdues perquè visc propera a una simbiosi cultural en la qual s’entrellacen espais simbòlics en una mateixa persona (jo) (Kremer et al. 2018).

Moltes de les que us he enregistrat formen part de moments íntims en què cadascú espera un perdó pels seus errors, manifesta els seus neguits i demana que els seus desitjos siguin acomplerts. Com alhora les persones poden experimentar calma, silenci, emoció, esperança, alleujament o desesperació. 

Sembla que la religió és una estructura invisible, però que moltes persones tenen present en el seu dia a dia. Tant és així que serveix de guia per determinar quines són les accions que es poden premiar o castigar. Tot sembla estar escrit, no es pot canviar i no es pot qüestionar. És a dir, es tracta d’unes fronteres religioses imposades  (Kremer et al. 2018). És en aquest punt on neix el meu conflicte intern sobre el que és pecat i el que no ho és, perquè si ens guiem per les intencions de fer-ho tot bé, vull creure que aquestes creences poden conviure i que no ens poden posar distància. Em sembla que és un conflicte que neix des del neguit de voler encaixar en els límits delimitats per les fronteres religioses (Kremer et al. 2018). Al final, ens dediquem a posar etiquetes, però em sembla que totes les religions busquen formar “la bona persona”, potser sense tenir en compte les seves imperfeccions i, per tant, sense ajudar a l’aprenentatge i la gestió dels dilemes que ens van sorgint. Em sembla que des de la por aquest guiatge és molt menys efectiu que si es fes des de l’amor, tot i que també és  veritat que no sóc ningú per jutjar la visió o la devoció dels altres, perquè si una cosa té aquest tema, és la subjectivitat. Per tant, no hi ha una resposta correcta (Kremer et al. 2018). 

És per això que m’he plantejat també: hauria de ser la religió un impediment per a que dues persones que s’estimen puguin construir un camí comú? Doncs la meva història és que em dic Amal, que significa esperança en àrab, i és precisament a la Verge de l’Esperança a qui la meva mare va resar perquè tot anés bé amb mi. El meu propi nom és el pont que va unir aquests dos mons i em nega a acceptar que la fe hagi de ser un mur entre aquells que s’estimen tot i que tinguin creences diferents. És a dir, més que llocs tensos i tancats, hauríem de percebre les ànimes com un punt de trobada, pas i unió (Kremer et al. 2018). 

Us deixo l’enllaç per a que pugueu veure els àudios: https://drive.google.com/drive/folders/1_sa1x49bqwHswjx7PiVZZQKHn99I9Swr?usp=drive_link

Registre 3. 

En aquest segon registre he volgut centrar-me en la part més íntima de la quotidianitat, fixant-me en moments com vestir-se, sortir de la dutxa o el rastre que queda després de descansar.

Són accions que formen part de la rutina diària i que sovint passen desapercebudes, però que tenen un caràcter molt personal. Són espais i moments on el cos es troba en una situació de calma, sense pressa, allunyat de la mirada externa.

Les imatges mostren fragments del cos i situacions molt properes, cosa que reforça aquesta sensació d’intimitat. No es tracta tant de l’acció en si, sinó del moment que es genera al voltant d’aquesta: un temps propi, repetitiu, però necessari.

En un context on sovint vivim amb pressa, aquests petits gestos de cura queden en segon pla i costa parar-se a valorar-los o fins i tot a romantitzar-los. Tot i això, són precisament aquests moments els que poden aportar una sensació de calma i connexió amb un mateix dins del ritme accelerat del dia a dia. Sempre m’ha agradat molt la fotografia i penso que són imatges senzilles però a la vegada boniques que m’ajuden a representar allò que vull transmetre.

Registre 2

En aquest registre he volgut capturar un moment quotidià entre el meu pare i el meu germà, en què es produeix una transmissió de coneixements i experiències entre generacions. La llum del sol i l’atmosfera tranquil·la aporten una sensació de calma i proximitat que converteixen aquesta escena en un moment significatiu i positiu.

No entenc aquesta transmissió com un fet negatiu, sinó com una part natural del creixement i de la construcció personal. A través d’aquest tipus de moments es comparteixen habilitats, maneres de fer i també formes d’entendre el món. Tot i això, aquesta transmissió no és igual en totes les famílies. Cada entorn familiar genera unes experiències i uns valors diferents, fet que condiciona la manera com cada persona es desenvolupa.

És aquí on apareix la idea de diferència, no tothom rep les mateixes oportunitats, ni els mateixos aprenentatges, ni viu les mateixes situacions. Això pot generar límits o distàncies entre persones, no visibles físicament però presents en les seves trajectòries vitals.

Aquesta escena, tot i la seva senzillesa, m’ha fet reflexionar sobre com els moments més quotidians poden tenir un impacte profund en la construcció de la identitat. La llum i l’estètica reforcen aquesta sensació de benestar,

Registre 1. 

En aquest primer registre he volgut observar espais quotidians de la llar que sovint passen desapercebuts, centrant-me en accions domèstiques com estendre la roba, rentar els plats o planxar. A través d’aquestes imatges, intento evidenciar com aquests espais aparentment neutres amaguen dinàmiques de desigualtat i diferència.

Les fotografies mostren límits invisibles però molt presents: els límits entre allò públic i allò privat, entre qui ocupa els espais visibles i qui sosté les tasques invisibles. Les feines domèstiques, tot i ser essencials, sovint queden relegades a l’àmbit privat i associades a determinats rols, especialment de gènere. Això genera una frontera simbòlica que separa el reconeixement social d’aquestes activitats.

També es pot observar una certa idea d’alteritat dins del mateix entorn domèstic. Hi ha persones que habiten aquests espais des del privilegi de no haver de fer aquestes tasques, mentre que d’altres hi estan més vinculades. Aquesta diferència no sempre és visible, però es materialitza en accions quotidianes repetitives i sovint invisibilitzades.

El fet d’utilitzar el blanc i negre reforça aquesta mirada crítica, eliminant distraccions i centrant l’atenció en les textures, els gestos i les accions. A més, em permet generar una certa distància que convida a la reflexió.

Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat d’anar amb la meva família a les Falles, on he pogut observar de prop aquest esdeveniment cultural tan característic. A través de les imatges que he capturat, m’he centrat no només en la bellesa artística dels monuments fallers, sinó també en els espais, les persones i les dinàmiques que es generen al seu voltant. Les Falles m’han semblat una expressió artística molt rica, plena de creativitat, detall i significat, i m’ha agradat molt poder viure-ho en directe.

Tot i això, també he intentat fer una observació crítica, fixant-me en les fronteres i diferències que es poden generar en aquest context. Per exemple, he pogut veure com hi ha espais més accessibles i còmodes per a determinades persones, mentre que altres poden quedar més al marge, ja sigui per la gran quantitat de gent, pel soroll o per dificultats de mobilitat. Això m’ha fet reflexionar sobre com un esdeveniment cultural que, en principi, és obert a tothom, pot generar certes barreres que no sempre són visibles.

A més, també he observat diferents grups socials interactuant de maneres diverses: turistes, famílies, fallers i falleres… cadascun vivint l’experiència des de perspectives diferents. Això m’ha ajudat a entendre la idea de diferència i alteritat, i com aquestes es manifesten en un mateix espai.

Amb aquesta activitat he après a mirar més enllà de l’aparença estètica i a analitzar l’entorn des d’una perspectiva més crítica. La principal dificultat ha estat precisament aquesta: anar més enllà del que és visible i intentar interpretar el que hi ha darrere de cada situació.

A la meva carpeta de Drive podreu trobar les imatges i un petit vídeo.