En aquest primer registre he volgut centrar-me en l’entorn del meu treball, concretament la joieria, ja que és un espai que forma part del meu dia a dia però que, tot i així, moltes vegades no observo amb prou atenció. A través de les imatges he intentat captar sobretot el contrast entre l’interior i l’exterior. Dins de la botiga tot està molt cuidat, ordenat i pensat perquè sigui visualment atractiu: la llum, la disposició de les peces i la manera com es presenten les joies. En canvi, a fora hi ha un ritme molt més ràpid, amb gent que passa constantment i que sovint no s’atura a mirar. També m’ha cridat l’atenció la relació entre les persones i les joies. En algunes imatges es veu com aquests objectes no són només decoratius, sinó que formen part de la identitat i de la manera com les persones es volen mostrar. A través dels miralls i dels detalls, es crea una mena de joc entre el que es veu i el que es projecta. D’alguna manera, aquest espai funciona com una frontera entre dos mons: un interior més controlat i estètic, i un exterior més espontani i quotidià. Amb aquest primer registre he començat a fixar-me en aquests límits i en com es poden representar a través de la imatge. Aquest espai també posa en evidència una certa frontera social, ja que no totes les persones que passen pel davant tenen el mateix accés a aquests objectes, convertint la joieria en un lloc que, més enllà de ser comercial, reflecteix diferències econòmiques i socials.

https://drive.google.com/drive/folders/1yEpgrAwdBpTW5BC2cKpEjvb-CP5CNEXn?usp=drive_link

Aquest segon registre audiovisual és una exploració de les geografies que conformen la meva identitat: el Marroc, Andalusia i Barcelona. A través d’aquests vídeos, vull recuperar la idea que  Homi Bhabha anomena l’”entre-lloc”. En el meu exemple concret, la meva identitat no pertanyeria a un lloc concret; no es estàtica, sinó que està conformada de diferents llocs que són importants per a mi. La meva història personal va més enllà de les fronteres físiques i demostra que les diferències culturals poden actuar com a ponts en comptes de com a barreres si apliquem una mirada oberta, empàtica i sentida. 

La multiculturalitat és un aspecte que admiro moltíssim i he volgut posar-ho en valor. Veiem realitats, perosnes, paisatges i formes de viure que sovint semblen oposades. Ens obliga a una reflexió crítica i a una opinió sensata, ja que ens donen l’oportunitat d’aprendre més enllà del que pensem nosaltres mateixos. Per tant, ens convida a obrir la ment i deixar enrere prejudicis per obrir la nostra ment i buscar diferents interpretacions al contrast entre les realitats.Tal com diu Bhabha (1994), el valor de la cultura no es troba en la seva essència, sinó en la seva capacitat de ser traduïda. 

Per mi, aquesta traducció, es manifesta en el valor sentimental i les emocions que et transmet cada moment captat: 

L’alegria i la fugacitat: La música transmet una vitalitat que ens connecta amb l’altre. En els clips gravats des del cotxe, s’intenta gaudir del paisatge sabent que va ràpid i que és efímer. Personalment, sempre m’ha xocat el contrast entre el ritme de vida a Europa i al Marroc. El temps allà sembla passar més lent; aprofiten cada instant i s’ho prenen de manera diferent; pensant en gaudir cada moment i si hi ha alguna cosa a fer, ja es farà…

La calidesa dels colors del cel a la tarda: Una imatge que convida a l’abraçada, al silenci i a la calidesa, recordant-nos la necessitat humana de connexió (i alhora desconnectar d’allò que ens agoixa). Però, si vols tenir un moment has de pujar a un punt alt (cosa que suposa un esforç), fora de la immersió en l’entorn urbà; que sovint té un ritme frenètic i que ens estresa. Amb la mateixa idea, el moment de la pluja en què busques refugi també l’observava des del meu àtic 

El moviment i la vivacitat a Santa Coloma. El carrer esdevé el màxim exponent de la vivacitat i el moviment cultural; un punt de trobada on “un munt de països” conviuen en un mateix espai. És aquí on la diferència cultural es fa sonora a través del soroll de les diferents llengües i on la distància geogràfica se suspèn: estem lluny de l’origen, però alhora a prop gràcies als vincles quotidians. Per a moltes persones, aquests carrers són l’oportunitat de reconnectar amb les seves arrels. Com diu Bhabha (1994), la cultura es renegocia en els detalls més petits: en el respir d’anar a comprar a la botiga que té “allò” del teu país, un acte que es converteix en un pont emocional cap a la llar que es va deixar enrere. Totes aquestes històries tenen un punt en comú: la valentia d’abandonar la comoditat per buscar una vida nova, construint una identitat que no és estàtica, sinó que es troba en un trànsit constant.

La natura i calma d’Andalusia: Arriba un moment emocionalment clau en els viatges que faig habitualment a l’estiu amb els meus avis: aquell en què el paisatge canvia i les oliveres comencen a dibuixar l’horitzó. Amb la presència dels cavalls, els animals i la gent treballant la terra, tot comença a veure’s més natural. Només les persones que tenim un tros de nosaltres en algun lloc, sabem que significa tornar “al nostre lloc”. Per a mi, aquest paisatge és sinònim d’estiu, alegria i descans. A diferència de la pressa constant de la ciutat, on sempre s’ha d’anar a algun lloc, en aquest entorn rural estar-hi ja és suficient. No cal buscar res més; la simple presència en aquest espai omple el buit de la distància. 

En conclusió, tot en conjunt, per mi suposa família, infància i jo mateixa. 

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta!!

https://drive.google.com/drive/folders/1kjk5fgDEcW-jhB-Pcy60rwHVz_lQ84A-?usp=drive_link

Hola!
per aquesta segona entrega he treballat fent una poesia il·lustrada. És una expressió artística que no tinc massa per mà i m’ha semblat interessant poder dedicar-m’hi i sortir de la meva zona de confort. Ho he fet a mà i en cartolina A2 per tal que les imatges es poguessin veure bé. Adjunto una foto de la cartolina sencera i altres de les parts del poema perquè es puguin apreciar bé els detalls. He intentat transmetre amb lletres (més grans, més petites, corbes…) i amb imatges el missatge que volia fer arribar: les fronteres socials que pateixen persones amb discapacitat, sigui física o intel·lectual. He volgut treballar al voltant dels conceptes “frontera”, “alteritat”, “diferència” i “límit”. Aquestes reflexions són fruit de la meva observació diària i bagatge laboral, ja que fa anys que treballo en el món de la discapacitat. Són fruit del meu dia a dia en una escola d’educació especial i de com interpreto les fronteres invisibles a les quals molts d’ells s’han d’afrontar. Per això he titulat l’obra com “Fronteres de vidre”.
M’he gravat també llegint la poesia. Espero que s’entengui que el registre que he utilitzat no és la imatge ni el vídeo, pròpiament. Però per tal de fer-vos arribar la poesia il·lustrada, òbviament, he hagut de fer fotos del que he creat a casa.

Sovint hem de fer visible allò que per tantes persones no ho és. Espero que us agradi!
Us deixo aquí el poema, per si algú té algun dubte amb les imatges:

Frontera que no es veu, però es fa sentir,
un mur transparent que no et deixa seguir.
Vorals massa alts, camins sense final,
i el cos es queda aturat… davant del límit social.

Alteritat, em diuen com si fos lluny,
com si el meu món no fos del vostre conjunt.
Mirades que pesen, silencis de rebuig,
em deixen a fora, com si no fos de ningú.

Diferència que vibra, que vol respirar,
entre sorolls forts que no em deixen pensar.
Llums que enceguen, ritmes sense control,
i jo em faig petita dins d’aquest gran soroll.

Límit no és el meu, és del teu mirar,
és la porta tancada que no vols obrir pas.
I en aquest buit fred, entre tu i jo,
creix la soledat… sense veu ni ressò.

https://drive.google.com/drive/u/1/folders/1v31c-PgCsO6s9kzkilIBzt1QlBuezSWK

Aquest mapa conceptual representa la meva relació amb les arts i les diferents pràctiques artístiques que formen part de la meva vida actual. A través d’aquest diagrama es mostren les disciplines amb les quals tinc més contacte, com la música, la dansa, la fotografia i les manualitats, tant des d’una perspectiva personal com també pensant en el meu futur professional com a docent.

El mapa també reflecteix com he arribat a interessar-me per aquestes formes d’expressió artística i què m’aporten en el meu dia a dia. Les arts em permeten desenvolupar la creativitat, expressar emocions i gaudir d’activitats que fomenten la imaginació. Al mateix temps, considero que l’art és una eina molt valuosa en l’educació, ja que pot ajudar els infants a expressar-se, a aprendre de manera més dinàmica i a desenvolupar el pensament creatiu.

Amb aquest mapa conceptual intento mostrar de manera visual i sintetitzada la meva experiència amb l’art i la importància que té tant en la meva vida personal com en la meva futura pràctica educativa.

En aquest primer registre m’he fixat en diferents situacions del meu entorn on apareixen límits i fronteres entre espais. Moltes vegades són elements quotidians que regulen el pas i que marquen qui pot entrar, sortir o travessar un lloc. Aquests límits poden ser físics, però també es perceben a través de l’ús de l’espai i del moviment de les persones.

També m’interessava observar com aquests moments de pas o d’espera formen part de la nostra experiència diària de la ciutat. En alguns casos el límit és molt evident, mentre que en altres és més subtil o només es percep parcialment.

El registre sonor complementa aquesta observació mostrant com l’ambient d’un espai pot canviar segons la presència de persones, passant d’un context més silenciós a un altre amb més activitat.

Enllaç drive: https://drive.google.com/drive/folders/1D8AL8eKaXEHQRwnDt2YqYVyqn1biUYDl?usp=sharing

En aquest primer registre, he volgut posar el focus en la convivència entre l’entorn urbà, la muntanya i el mar, analitzant-los com a espais que, tot i estar separats per fronteres físiques evidents, s’uneixen a través d’un element comú: el cel. Les imatges que us mostro són de la meva ciutat; Santa Coloma de Gramenet. Una de les fotos des del mirador del meu institut i les altres estretes des del terrat de casa meva.

 Liliana Kremer (2018) defineix com a fronteres que actuen simultàniament com a “barreres i com a ponts”. L’entorn urbà ens podria evocar a pensar en estrés, rigidesa, avorriment, etc. però em sembla curiós com l’envoltura del cel amb els diferents colors i posició dels núvols ens pot portar a sensacions totalment diferents i, alhora, desdibuixar les barreres físiques. És a dir, en aquest cas, el cel estaria actuant com a pont unint els tres entorns.

A més, les fronteres simbòliques (la llum, el moviment dels núvols, el color) canvia radicalment la nostra percepció del territori. El registre visual ens permet realitzar un anàlisi crític de com el clima i la llum condicionen el nostre estat emocional i el lligam afectiu que establim amb el lloc que habitem (Forné et al., 2026). Així, un cel clar pot predisposar a una actitud positiva, mentre que els tons grisos o rosats generen atmosferes que van des de la malenconia o tristesa fins a la calidesa o alegria.

En definitiva, aquest exercici m’ha servit per entendre que l’entorn urbà “sense decorar” pot semblar rígid, estàtic i trist, però la nostra mirada (en aquest cas enfocant-nos en la natura) té el poder de reinterpretar aquestes fronteres i crear nous significats més humans i horitzontals dels escenaris que veiem fent que ens assembin dinàmics, afables i càlids.

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta del drive per a que pogueu veure les imatges:

https://drive.google.com/drive/folders/1kjk5fgDEcW-jhB-Pcy60rwHVz_lQ84A-?usp=drive_link

En aquest registre he optat per treballar amb un format visual basat en pictogrames en lloc d’utilitzar la fotografia o el vídeo. He creat cinc documents diferents, cadascun dels quals conté una frase construïda a partir de pictogrames. La meva proposta se centra en la reflexió sobre la discapacitat i les fronteres socials amb què sovint es troben les persones amb discapacitat intel·lectual o física en la seva vida quotidiana.

Aquesta temàtica neix directament de la meva experiència professional. Actualment treballo en una escola d’educació especial amb infants amb necessitats educatives especials, però el meu recorregut en aquest àmbit s’estén al llarg de més de dotze anys, incloent experiències en un servei de teràpia ocupacional i en un servei de lleure per a persones amb discapacitat. Aquest bagatge m’ha permès observar de prop les dificultats, però també les potencialitats, que apareixen en els processos de comunicació, participació i inclusió social.

He escollit els pictogrames perquè constitueixen una eina fonamental en el nostre dia a dia a l’escola. Es tracta d’un sistema de comunicació augmentativa i alternativa que permet a molts infants comprendre missatges, expressar necessitats i participar en interaccions que, d’altra manera, podrien quedar limitades. Tot i la seva importància, sovint és un llenguatge poc conegut fora d’aquests contextos educatius i terapèutics.

A través d’aquest registre visual he volgut posar en evidència com les barreres comunicatives poden esdevenir una frontera social. Alhora, els pictogrames també mostren la seva capacitat per actuar com a ponts que faciliten la comprensió mútua i redueixen la distància entre persones amb diferents maneres de comunicar-se. D’aquesta manera, el treball pretén visibilitzar la importància d’aquest llenguatge i convidar a reflexionar sobre les desigualtats i els límits socials que encara afecten les persones amb discapacitat.

Us deixo l’enllaç de la meva carpeta:

https://drive.google.com/drive/folders/1mSbMwQ3k2krGdGOt5xHkXeNVGoUEQ1na

Adjunto el meu relat del que ha estat la meva història relacionada amb l’art. M’ha agradat dedicar temps a pensar en que significa per mi l’art i veure que és una part fonamental de la meva vida.